Un far a la fi del món

Diuen que l’adolescència és l’edat dels descobriments i de l’angoixa. En Max ho sap bé això. Amb catorze anys acaba de veure com la seva vida fa un gir inesperat: al seu pare li han encarregat la reforma d’un far en un illa remota i durant uns mesos tota la família s’instal·larà allà. Just ara que en Max començava a tenir amics a l’institut —tot i que una part de la classe s’havia encarregat de fer-li conèixer una paraula que el tortura, body shaming—, just ara que havia començat una relació especial amb una noia —tot i que encara no li havien posat nom al què sentien l’un per l’altra—, just ara ho ha de deixar tot i començar una nova vida que ningú li ha consultat si volia. Però en Max encara no sap que l’adolescència també és l’edat del primer amor, el més intens, el que marca per sempre més. I que, quan és necessari, l’amor mou muntanyes, travessa continents, oceans si cal, i troba a qui cal trobar.